Casas unifamiliares - Joan Enric Vilardell - Articulo de Joan Enric Vilardell

Miguel Barca Mir - Mª José Fontana
09/01/2010


A primer cop d’ull, la Casa Iturriaga, construïda sobre la línia de la costa de Sant Lluís, sembla respondre a la mateixa voluntat escenogràfica detectada al exemple anterior. En efecte, aquesta nova obra de l’equip M. Barca- J. Fontana pren possessió del territori rocós on s’implanta mitjançant una caixa rectangular de formigó armat on el programa residencial queda sotmès a una forta pressió. Així, a la fi d’obtenir un estimulant espai interior com a nexe entre les dos plataformes, d’accés i d’esbarjo, que composen la vivenda, els autors no van dubtar a l’hora de situar dormitoris i altres dependències contra el mur de contenció de terreny, en una posició clarament marginal.
Però aquesta casa tancada al carrer i oberta al mar conté igualment subtils referències de l’entorn. Una segona i més atenta lectura ens permet apreciar altres qüestions que la lliguen al territori on s’aposenta. Així, el formigó gris i nu permet la dilució de l’edifici en el agressiu paratge que l’envolta i facilita el manteniment de l’embolcall. La coberta unitària, inclinada d’acord amb el pendent del terreny, minimitza un inevitable impacte paisatgístic mentre la presència tectònica de la massa de pedra a l’interior integra magistralment la matèria verge amb l’artifici que tota construcció representa. Malgrat les aparences, la casa Iturriaga no respon, per a tant, a les característiques pròpies d’un objecte sorgit des de l’asèpsia d’una factoria d’arquitectures sinó que, al contrari, es concebuda des de la comprensió i els suggeriments del lloc gràcies a una brillant interpretació personal dels autors. (Làmina 4).









Entre el casat, la moda i la cova: habitatges aïllats a la Menorca del nou mil•leni.
“No seamos absolutamente derrotistas. La grandeza del pensamiento de Heidegger reside, justamente, en ser autoconsciente sobre el inevitable proceso de totalitarización a que estamos sujetos”1 .
Félix de Azúa.
1. Panorama arquitectònic i model d’habitatge.
En un article recent, Maria Rubert de Ventós, membre de l’equip que actualment revisa el Pla General de Maó, ha deixat palesa tota una paradoxa del nostre país: al temps d’obtenir el reconeixement internacional pel treballs del seus arquitectes, cas de la recent exposició d’arquitectura espanyola al MoMA de Nova York, Espanya ha estat denunciada per la pràctica d’un urbanisme salvatge. Com dues cares d’una mateixa moneda, mentre l’elit artística nacional s’exhibeix en els millors escenaris culturals, els responsables del medi ambient europeu denuncien l’escandalosa política dels nostres governs davant “...un procés de destrucció massiva de llocs i enclavaments de valor paisatgístic altíssim i que te a la costa de Llevant el seu millor manifest”2.
Així les coses, s’entén que l’illa de Menorca no ha estat pas aliena d’aquesta situació. Ja s’ha complert més d’un quart de segle des de la publicació de la primera guia d’arquitectura de Menorca on, amb tota justícia, en Josep Martorell denunciava “...el camp estèril de l’arquitectura menorquina i l’albada del post-franquisme”3. Una data que correspon, igualment, a l’inici d’un fort creixement turístic que tindrà una influencia fonamental pel conjunt de l’economia i el territori menorquins. Un any, 1979, en el que l’illa retorna formalment a la democràcia mentre supera la xifra del dos-cents mil visitants4.. En definitiva, un moment històric a partir del qual construir equivaldrà a poblar el paisatge en el que el polític i empresari hoteler Joan Casals va definir com “casetes de torró”, però en el que també hi haurà lloc per a honroses i quasi heroiques excepcions.
Com a la resta del país, també aquí la preocupació pel la continuïtat de les maneres de fer que ens va llegar un franquisme avar i destructor de pobles i ciutats, ha vingut compensada per la joia de una notable millora del panorama arquitectònic insular, pel traspàs del trist diagnòstic d’inicis dels anys vuitanta cap a un mon obert a les tendències que dominen l’actualitat artística més enllà de la nostra realitat més immediata. En resum, vint-i-cinc anys de trist convergència entre el desenvolupament turístic de Menorca i el de la resta de l’arxipèlag que, no obstant, han donat lloc a un procés d’especialització del sector de la construcció, de millora de la cultura arquitectònica i també, perquè no dir-ho, d’inevitable relleu de generacions dintre del col•lectiu professional que inclou les aportacions puntuals, cada cop més freqüents, d’estudis d’arquitectura localitzats a l’altre banda de la mar, especialment a la Ciutat Comtal.
1 De Azúa, Félix: “Las rentas del año cultural”. Salidas de tono. Ed. Anagrama.Barcelona, 1996. Pàg. 63.
2 Rubert de Ventós, María: “Arquitectura emplazada: una exposición en el MoMA”. Quaderns d’arquitectura i
urbanisme nº 249. Ed. COAC. Barcelona, 2006.
3 Martorell i Codina, Josep: “Guia d’Arquitectura de Menorca”. Ed. La Gaya-Ciencia. Barcelona. 1979. Pàg. 61.
4 Marí i Pons, Sergi: “El producto turístico de la reserva de la biosfera de menoría”. Jornades sobre els deu anys de la
reserva de la biosfera de Menoría. Ed. IME. 2005.

Per a realitzar un discurs al voltant de les darreres tendències arquitectòniques sobre el paisatge insular potser no hi hagi millor ele ment de suport que la producció de vivenda unifamiliar aïllada, malgrat les seves contradiccions com a model d’allotjament. No en va, tal com recorda el professor Fernández Galiano:
“Existe una crítica que acusa a la vivienda unifamiliar aislada de desmesura en el consumo de territorio y energía y que la presenta como la más voraz amenaza del ecosistema del propio planeta, (…) así como también hay quien defiende una visión del chalet como la manifestación más extrema del individualismo de nuestros tiempos”5.
Així, a pesar dels efectes mediambientals o sociològics, és evident que el fenomen universal de la vivenda unifamiliar aïllada ocupa un lloc destacat com a motiu de projecte dins els estudis d’arquitectura insulars de manera que el disseny del “xalet” constitueix una excel•lent plataforma per desenvolupar tota classe d’actituds enfront del projecte i es un valuós camp d’experiències a l’hora d’analitzar el nostre present arquitectònic6.
Com tots sabem, la vivenda és un bé de consum marcadament conservador que ha de tenir llarga vida i poder-se vendre i que, per a tant, ha de presentar una formalització acceptada pel mercat immobiliari en el qual, tard o d’hora, es trobarà immersa. Per aquesta raó, els canvis operats en un element de tant alta resistència a la mutació, al temps d’il•lustrar-nos sobre el nivell cultural d’un grup social concret, també constituiran un eloqüent indicador de les transformacions socials en curs. Així, la millor arquitectura residencial aixecada a Menorca en els darrers quinze anys és un reflex material d’uns comportaments col•lectius lligats a un territori específic però en plena sintonia amb un mon on la unitat familiar es presenta en accelerat procés de transformació.
Les dificultats d’emancipació de la joventut i el retràs a l’edat de matrimoni, l’augment de les unions de fet i de famílies monoparentals, així com la baixada de la natalitat en contrast amb una major longevitat de les persones, són fenòmens amb forta incidència sobre l’habitatge7. En conseqüència, el nivell d’ocupació i la grandària de les vivendes actuals es redueix en comparació amb períodes anteriors, als temps que apareixen noves exigències de major confort i espai per emmagatzemar, de millora dels espais reservats a la higiene corporal i d’augment del nombre d’equips i d’electrodomèstics als habitatges. Es fa palesa, per a tant, una nova percepció de la llar que, entesa com espai lúdic rebutja la simple satisfacció d’una necessitat vital i provoca importants transformacions a la demanda. Qualsevol arquitecte en exercici liberal de l’ofici o agencia immobiliària insular pot oferir testimoni de com els usuaris d’avui valoren molt positivament la lluminositat i les vistes en una estructura oberta, flexible i adaptable a diversos usos i funcions. “La vivenda dels somnis, el luxe a l’abast,..” on cohabiten, que no conviuen, les unitats familiars del segle XXI, es defineix en clara aposta per espais oberts, sense envans que afavoreixin l’especialització i dificultin la fàcil neteja, i on la percepció unitària de l’habitatge celebri l’arribada del vidre i la perduda de la intimitat. L’esperit de l’època dels “reallity-shows” demana vivendes
5 Fernández Galiano, Luis: “La casa de alta costura”. AV Monografías 90. Ed. Arquitectura Viva. Madrid, 2001. Pàg. 2 6 “El cambio de modelo urbanístico registrado en los últimos años y centrado en la construcción de viviendas unifamiliares con su correspondiente parcela, así como los campos de golf y sus anexas zonas residenciales, son una amenaza para no sólo para el territorio, sino para el futuro energético del país. Las viviendas unifamiliares gastan casi siete veces más agua que los pisos. España, con una vivienda por cada dos personas, se ha convertido en el país europeo con más casas por habitante.”Observatorio de la Sostenibilidad (OSE). La Vanguardia (14/06/2006). Pàgs. 32-33.7 Sust, Xavier: “Los aspectos programáticos de la vivienda”. La vivienda contemporánea. Programa y tecnología. ITE Catalunya, 1998. Pàgs.11-46.
sense vestíbuls, esborra els corredors, augmenta la mida de les cambres i dilueix el menjador en una gran sala multi-funcional on una cuina “higt-tech” presideix l’escenari on es representa “l’insòlit acte de cuinar”8. En definitiva, la vivenda dels nostres temps respon a la demanda d’un espai estimulant, d’un “plateau” domèstic o aparador on la privadesa és condemnada a la desaparició. (Làmina 1).
2. El “casat” o la continuïtat de la tradició.
Seguint la línia d’investigació oberta a la fi dels anys seixanta per Aldo Rossi a “L´archittetura della città” i aplicada a Menorca , entre d’altres, per Óscar Tusquets a la Casa Tula (Es Castell), Francesc Guardia a la Casa Solé i l’equip M. Barca i B. Carreras-Moysi als apartaments “Xoroi”, tots dos dins el terme municipal de Sant Lluís, a principis dels anys noranta l’arquitecte gironí Jordi Bosch i Genover, associat amb Vives i Tarrús, va aixecar una vivenda unifamiliar en el sol rústic d’Alaior. Aliè a l’activitat agrícola-ramadera de l’entorn, l’habitatge formula una dura crítica contra els excessos del funcionalisme de la modernitat arquitectònica recent. Així, per en Bosch, construir una llar a la Menorca rural d’avui ofereix l’ocasió d’escorcollar el territori a la recerca de les arrels atemporals concretades en el “lloc” o casat menorquí, introduït per la conquesta catalana-aragonesa i evolucionat al llarg dels segles posteriors.
Element de referència obligada en el paisatge insular, monument propi del mon rural marcat per la polivalència funcional d’unes dependències disposades al voltant d’un cos central, el casat és la idea mateixa de l’arquitectura tradicional de l’illa, una realitat objectiva deslligada de la creació artística individual. Farcit amb aquest bagatge, Bosch considera que, si l’arquitectura és construcció, llavors cal re-elaborar la imatge profunda del que s’entén per vivenda al camp de Menorca i formalitzar-la amb els materials que encara ofereix la tradició. El resultat, una vivenda orientada al sud de planta rectangular amb una distribució bipolar basada en la simetria i un solitari nucli d’accessos en posició central. Sota una estructural piramidal pròpia del “casat”, l’arquitecte desenvolupa un conjunt canònic d’eixos en planta i secció que permet visions en perspectiva i evita els corredors agrupant les dependències al voltant de dos generosos espais polivalents on la llum zenital és garantia d’una acurada qualitat ambiental. Un exercici intel•lectual construït amb el marès del subsòl menorquí, les bigues rectangulars de formigó vist, el paviments de rajola ceràmica, les fusteries de llenya pintada, les manyeries de l’artesania local,… Aquesta casa constitueix, en resum, un assaig on l’arquitectura anònima, aquella que millor representa un patrimoni col•lectiu en procés de desaparició, és re-interpretada d’una manera culta fins a demostrar la seva capacitat de pervivència, la prova evident de com el “casat” és una organització secular capaç d’oferir repòs tant a la gent lligada al dur ofici de llaurar la terra com a les famílies mutants de la Menorca urbana d’avui. Un exercici centrat en el “tipus”, per últim, on l’arquitecte renuncia al tradicional paper d’artista per a convertir-se en un agent al servei de l’evolució de les maneres d’organitzar l’espai i construir dels nostres avantpassats. (Làmina 2).
8 Verdú, Vicente. “La vida en casa”. Arquitectos 176. Ed. Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España, 2006. Pàgs. 43-46.
3. La casa com a símbol.
La llar com a objecte d’identificació d’una certa qualitat de vida, d’un determinat “status” social, com satisfacció a una necessitat de formació de la imatge pròpia d’un determinat grup social ha constituït la base de molts projectes rellevants al llarg de l’historia mateixa de l’arquitectura. L’elecció d’un model estètic concret, la vivenda influïda per qüestions emocionals, és una constant de la producció arquitectònica des de temps immemorials. Les vil•les pal•ladianes, els palaus barrocs o, per descomptat, certes obres universals dels grans mestres de l’arquitectur a del segle XX, han obtingut el reconeixement per qüestions deslligades de la funció domèstica, a vegades fins i tot inexistent. Avui, per a l’obtenció d’una arquitectura de fort impacte formal, calen certes decisions en el procés de disseny. Desatesos els suggeriments de l’emplaçament, pot ser la primera vingui donada per l’atenció a les característiques del programa establert amb l’objectiu d’agrupar les dependències en un sol cos, quan això sigui possible. Cal obtenir un “container” únic, formalitzant la casa com una caixa, com un prototip exportable allà on el consumidor el reclami, com un producte industrial més. Obtinguda la forma desitjada, la vocació escultòrica sol aconseguir-se amb la concentració de totes les obertures en un sol i gran forat, renunciant dins l’abstracció al concurs de la topografia, utilitzant geometries rígides, simples i contundents artificialment treballades, revestint el producte amb sofisticats embolcalls...
Referint-se a Rem Koolhaas, pot ser avui en dia l’exponent més clar d’aquesta tendència, el mestre Moneo ha deixat escrit:
“(…) la visión del cineasta se hace sentir en su obra, entiende el cine y los mecanismos que en él se emplean como posible alternativa a utilizar para el ejercicio de la profesión de arquitecto. La concatenación de espacios parece estar dictada por el “travelling” de una cámara. En Koolhaas, los espacios son el resultado de ensamblar ámbitos de actividades desde los que cabe encuadrar puntos de vista que completan la toma”9.
En qualsevol cas, com és lògic, el potencial d’aquesta arquitectura iconogràfica posada al servei d’una societat caracteritzada per una cultura de masses que reclama el consum fàcil i immediat, ha cridat molt ràpidament l’atenció de l’indústria de la comunicació i de la imatge. Així, és cada cop més comú endevinar-la com a rerafons en els anuncis publicitaris de tot tipus de productes, incloent les revistes dedicades a la venda de mobiliari i accessoris de la llar, són ofertes per les agències de venda immobiliària com a peces exclusives “gran luxe”, desperten l’interès de la premsa no especialitzada i, en definitiva, calen fàcilment dins l’imaginari col•lectiu al que s’adrecen.
No resulta fàcil trobar bones residències-símbol dins la geografia menorquina recent car, fins ara, ni la societat insular ni la indústria de l’oci havien donat excessives mostres de feliç comunió entre un client culte preocupat per l’aparença escultòrica de l’immoble i uns professionals compromesos amb l’arquitectura de avantguarda del moment. Ja no és el cas. Com a tants altres indrets, també a Menorca comencen a implantar-se les vivendes de la globalització, criatures amb pretensió d’independència del context que las veu néixer, en resum, icones arquitectònics que transmeten una imatge , sovint agressiva, com a mirall de la pròpia societat que els hi dona la llum. Basti una mostra com exemple.
9 Moneo, Rafael: “Inquietud teórica y estrategia proyectual en la obra de ocho arquitectos contemporáneos” Ed. Actar. Barcelona, 2004. Pàgs. 308-353.
A la darrera edició dels Premis d’Arquitectura del COAIB, es van presentar mes de seixanta treballs, entre els que s’hi troba la casa d’en Jan Koster, amb forta càrrega fotogènica. Enlairada en un petit turó de Sant Antoni, en el port de Maó, aquesta obra signada pel jove arquitecte Faedo Sáez “(...) proyecta imponentes aberturas y osados voladizos sobre un trasfondo mediterráneo(…) y parece evocar el puente de un trasatlántico, varado majestuosamente junto al mar”10.
Referint-se a l’aparició de l’obra dins un fràgil i delicat context de petita escala, el propi autor va declarar: “No creo en una arquitectura que se integre en la naturaleza, que haga desaparecer los límites entre lo humano y lo divino, entre lo construido y lo natural.”11.
Malgrat tot, l’esforç per constituir-se en una nova referència en el paisatge portuari no fora valorat. La casa d’aquest propietari holandès no va ser seleccionada per un jurat atent a altres actituds més sensibles al lloc. No així la premsa local, que va dedicar-li una referència en paral•lel a les obres guardonades. Evidentment, per a la “mass-media” no va resultar fàcil comprendre com aquesta estructura de “(…) balconadas y voladizos de dimensiones casi sobrenaturales, que parecen flotar en el aire y protegen la casa, encajada dentro de esta suerte de caja triangular”12(...) no resultó uno de los proyectos premiados”13. (Làmina 3).
A primer cop d’ull, la Casa Iturriaga, construïda sobre la línia de la costa de Sant Lluís, sembla respondre a la mateixa voluntat escenogràfica detectada al exemple anterior. En efecte, aquesta nova obra de l’equip M. Barca- J. Fontana pren possessió del territori rocós on s’implanta mitjançant una caixa rectangular de formigó armat on el programa residencial queda sotmès a una forta pressió. Així, a la fi d’obtenir un estimulant espai interior com a nexe entre les dos plataformes, d’accés i d’esbarjo, que composen la vivenda, els autors no van dubtar a l’hora de situar dormitoris i altres dependències contra el mur de contenció de terreny, en una posició clarament marginal.
Però aquesta casa tancada al carrer i oberta al mar conté igualment subtils referències de l’entorn. Una segona i més atenta lectura ens permet apreciar altres qüestions que la lliguen al territori on s’aposenta. Així, el formigó gris i nu permet la dilució de l’edifici en el agressiu paratge que l’envolta i facilita el manteniment de l’embolcall. La coberta unitària, inclinada d’acord amb el pendent del terreny, minimitza un inevitable impacte paisatgístic mentre la presència tectònica de la massa de pedra a l’interior integra magistralment la matèria verge amb l’artifici que tota construcció representa. Malgrat les aparences, la casa Iturriaga no respon, per a tant, a les característiques pròpies d’un objecte sorgit des de l’asèpsia d’una factoria d’arquitectures sinó que, al contrari, es concebuda des de la comprensió i els suggeriments del lloc gràcies a una brillant interpretació personal dels autors. (Làmina 4).
10 “Composición audaz”. Arquitectura y Diseño, nº62. Ed. RBA. Revistas,S.A. Barcelona, 2006. Pàg.140.
11 Idem.
12 Idem
13 “Una casa-proa abierta al mar”. Diari Menorca (12/05/2005). Pàg.15

4. L’arquitectura del lloc.
Però ni les arquitectures que evolucionen el casat tradicional ni aquelles que, a la recerca d’una imatge, simplifiquen el compromís de l’autor amb el context són majoritàries dins la producció d’arquitectura qualificada de l’illa. Per a la majoria dels projectistes, el sòl, la terra, la parcel•la són el primer material, el punt de partida en el complex entramat que comporta la creació arquitectònica. En paraules d’un arquitecte lleonès, “(...) la arquitectura es y sigue siendo un proceso intelectual que, apoyado en el lugar como primer argumento, construye su condición única e irrepetible”14.
A la recerca de la intimitat, el silenci, la bona orientació i les bones vistes, característiques tradicionalment lligades a l’arquitectura popular, s’adrecen la major part de les obres seleccionades a la darrera convocatòria col•legial. Entre totes, crec que ara val la pena destacar las vivendes dissenyades per Mª Isabel Bennasar i Anna Noguera dins un barranc de la costa sud. Coincidència o no, tots tres habitatges presenten una organització similar. Resoltes en dos nivells, el superior o d’accés recull les àrees de repòs dins un volum regular, alliberant la planta baixa amb una estructura oberta per una millor adaptació a la difícil topografia de l’entorn. Així, els programes bàsics s’organitzen gràcies al recurs ancestral d’uns patis i plataformes que centren l’atenció dels edificis, ordenen l’estructura i relacionen l’interior amb l’exterior a través de la seva presència, evitant el contacte directe de les dependències amb el barranc.
Les tres cases de Binibeca responen així a una actitud introvertida i són obres on a la preocupació per una adequada qualitat ambiental s’uneix el gust per la reflexió intel•ligent que acota i proporciona l’intervenció a les característiques de l’entorn natural on s’implanten. No resulta fàcil trobar-les, s’amaguen com camaleons immòbils en el terreny però, malgrat la reduïda escala d’intervenció i uns recurs mínims, no renuncien a oferir als usuaris una variada gamma d’ambients, textures i riquesa espacial pròpies de la millor arquitectura domèstica. (Làmina 5).
Els estímuls d’un paratge concret sobre la sensibilitat del projectista poden arribar a constituir l’argument de referència en el procés de disseny, l’eix vertebral d’una intervenció adreçada al amagatall per l’obtenció d’experiències arquitectòniques sorprenents. Sovint, les característiques naturals de l’àrea destinada a l’intervenció desperten la mala consciència d’interrompre un paisatge primitiu. Aquest seria el cas de reconegudes obres com la petita casa a l’illa italiana de Pantelaria o el nou cementiri d’Igualada a càrrec d’arquitectes tan poc sospitosos de minimalisme com Oscar Tusquets i Enric Miralles. A més, qui no recorda les seqüències d’accés als vestuaris quasi soterrats de les piscines atlàntiques de Leça da Palmeira enteses per Alvar Siza Vieira com a filtre entre una poblada carretera i el nivell inferior del mar?. En aquesta actitud, val la pena descobrir la casa que en Miquel Sodupe va construir al penya-segat de Es Canutells pel seu germà.
Emplaçats en un terreny de gran pendent a la costa sud, en un conjunt residencial extensiu que altera la carena rocosa des de una visió marina, cert sentiment de culpabilitat sembla protagonitzar l’operació conduint-la cap a la dilució en el paisatge. Així, la sensibilitat de l’autor envers el lloc protagonitza la pròpia negació al soterrar la vivenda en el terreny, foradant dins la roca un programa residencial prèviament fragmentat amb la finalitat d’estructurar-lo en diversos nivells. En el
14 Miguel Martínez Monedero: “La arquitectura del lugar, arquitectura del significado”. ARQSCOAL Nº3. Ed. Colegio Oficial de Arquitectos de León, 2006.
superior, o d’accés, la modesta presencia d’un garatge constitueix la punta de l’iceberg d’un programa desenvolupat a diverses cotes inferiors recorregudes les quals trobarem un magnífic espai polivalent sota una coberta aquàtica i vegetal. En aquest cas, la ferma voluntat d’ocultació obliga a l’excavació de patis dins la roca per garantir les condicions ambientals d’unes dependències disposades en successives plataformes segons lleis externes: les que permet el pendent del terreny.
Es tracte, per a tant, d’un exercici on l’arquitectura cedeix al medi natural el discurs que guia l’intervenció, on la dificultat d’implantació és transformada en virtut del respecte i l’aprofitament del terreny i on els recorreguts són un homenatge a la sorpresa inesperada d’un habitatge sota rasant. Probablement, amb el retorn als orígens, la Casa Sodupe ens il•lustra envers una manera més responsable i sostenible d’exercir l’ofici i pot ser sigui l’intervenció que millor ens recorda l’impossibilitat d’un avanç sense referències, l’incertesa d’un futur sense arrels al que potser ens adrecem. (Làmina 6).
Les obres fins aquí referides ens ajuden a comprendre com l’arquitectura que es construeix avui a Menorca reflexa, com no podia ser menys, el debat arquitectònic del moment. Esgotada l’investigació dels darrers anys sobre els tipus tradicional, una nova generació de “machines à habiter” que poc tenen que veure amb la revolució ètica del Moviment Modern, s’adreça a les noves classes socials i polítiques amb afany de protagonisme. Mentre, l’atenció al lloc com a punt de partida del projecte segueix essent una constant a la majoria dels projectes que reben el reconeixement de la critica especialitzada. Així, una vegada més i com sempre ha estat, entre el programa i el context es produeix el fenomen de l’arquitectura. Una disciplina on, en paraules de l’arquitecte Paulo Mendes da Rocha, guanyador del darrer Premi Pritzker, “tota obra nova ha de contenir un alè de monumental antiguitat”15.
Joan-Enric Vilardell i Santacana
15 ABC (11/04/2006).

(Última Hora Menorca. 27/03/2006)