Casa Iturriaga

Invitados a una de esas porciones de la lineal, estúpida y depredadora parcelación de la costa  La casa Iturriaga fue alumbrada tras una merienda estival. La merienda responde al ritual de alimentar al verdugo medioambiental en tanto medita sobre las armas con las que asestará otro golpe que no quisiera ser mortal.En semicírculo, contra las rocas y la frente al mar, solo nos falta un lienzo tendido contra el sol y a los postres contra el relenteDos muros, que quieren ser robados al suelo, nos ayudan a proteger nuestro territorio-patrimonio, fisico y visual, económico y espiritual, reafirmando moralidad individualidad y privacidad. Al frente dejamos el paso franco al mar, sin zozobra y con la esperanza de partir, entre flujo y reflujo, hacia “el gran viaje” catartico y vivificador. En tres movimientos y algunas danzas nuestra cueva esta dispuesta para el hedonismo de otras meriendas, reposo de travesias e incluso, atrás, para otros sueños de otros.       

Lo que sigue es un comentario académico del Dr. Arquitecto JE. Vilardell al que agradecemos su amable atención A primer cop d’ull, la Casa Iturriaga, construïda sobre la línia de la costa de Sant Lluís, sembla respondre a la mateixa voluntat escenogràfica detectada al exemple anterior. En efecte, aquesta nova obra de l’equip M. Barca- J. Fontana pren possessió del territori rocós on s’implanta mitjançant una caixa rectangular de formigó armat on el programa residencial queda sotmès a una forta pressió. Així, a la fi d’obtenir un estimulant espai interior com a nexe entre les dos plataformes, d’accés i d’esbarjo, que composen la vivenda, els autors no van dubtar a l’hora de situar dormitoris i altres dependències contra el mur de contenció de terreny, en una posició clarament marginal.

Però aquesta casa tancada al carrer i oberta al mar conté igualment subtils referències de l’entorn. Una segona i més atenta lectura ens permet apreciar altres qüestions que la lliguen al territori on s’aposenta. Així, el formigó gris i nu permet la dilució de l’edifici en el agressiu paratge que l’envolta i facilita el manteniment de l’embolcall. La coberta unitària, inclinada d’acord amb el pendent del terreny, minimitza un inevitable impacte paisatgístic mentre la presència tectònica de la massa de pedra a l’interior integra magistralment la matèria verge amb l’artifici que tota construcció representa. Malgrat les aparences, la casa Iturriaga no respon, per a tant, a les característiques pròpies d’un objecte sorgit des de l’asèpsia d’una factoria d’arquitectures sinó que, al contrari, es concebuda des de la comprensió i els suggeriments del lloc gràcies a una brillant interpretació personal dels autors. (Làmina 4).